dilluns, 8 de juny del 2009

La Rêve (Edouard Detaille)

Aquest quadre té alguna cosa que el fa especial. El vaig descobrir fullejant un catàleg que em vaig emportar del Museu d'Orsay: farà cosa d'uns quatre anys, quan vaig passejar-me per les seues estances i els seus corredors, sincerament, no em vaig fixar en ell, em va passar totalment desapercebut. Supose que resulta difícil mantindre l'atenció i la tensió suficients com per assimilar totes i cadascuna de les pintures de l'exposició. París no te l'acabes i, senzillament, no pots malversar el temps aturant-te en els detalls, has d'anar per feina. Però ben mirat, amb una miqueta de perspectiva, ara em sembla una excusa immillorable per tornar prompte a la ciutat de la llum... Edouard Detaille va pintar La Rêve (el somni) el 1888, segurament amb la intenció d'inspirar l'esperit de revenja a la nació francesa, rememorant la desfeta de l'exèrcit de Napoleó III en la guerra franco-prusiana, que va concloure amb la unificació d'Alemanya i la pèrdua de les regions d'Alsàcia i Lorena. La veritat és que, fins que no he buscat informació sobre aquest quadre, a priori el missatge que em transmetia, era el diametralment oposat: l'escena està partida en dos meitats conceptuals, el cel i la terra, la vida i la mort, la victòria i la derrota... Contrasten els colors foscos i grollers dels cadàvers dels soldats, que jauen dramàticament en el camp de batalla; amb els colors lluminosos i delicats de l'exèrcit oníric, que avança imparable a través del capvespre, hissant els estendards del triomf. També les línies rectes i obliqües dels cossos inerts i els fusells; xoquen frontalment amb les formes voluptuoses i capritxoses de l'exèrcit celest, que es confonen amb els núvols i els resplendor del sol. La meua lectura personal (que estic segur que no es correspon, en absolut, amb la de l'autor, atenent a la inquebrantable adhesió militar que demostra la seua biografia), és que el cel simbolitza la imaginació, la fantasia, i per tant, la solemnitat i la sublimació amb les quals Detaille ha volgut caracteritzar aquest exèrcit, són mentida, formen part del plànol fictici. D'altra banda, la terra representa la realitat, la crua realitat, com es desprén d'algunes expressions populars com "tocar de peus a terra" i, per tant, hem d'entendre que la guerra, qualsevol tipus de guerra, comporta angoixa, patiment, sang, destrucció i mort. Al meu parer, aquesta obra contraposa els valors èpics i llegendaris que la societat ha donat, des de fa segles, a les confrontacions militars com a resposta als conflictes internacionals i la racionalització de les consequències tràgiques que n'hauríem de fer, des d'una òptica humanista del progrés. Supose que tot depén del prisma des del qual ho mirem, però no seria aquesta una interpretació més que apropiada per a un al·legat antibel·licista?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada