dilluns, 8 de juny de 2009

La Rêve (Edouard Detaille)

Aquest quadre té alguna cosa que el fa especial. El vaig descobrir fullejant un catàleg que em vaig emportar del Museu d'Orsay: farà cosa d'uns quatre anys, quan vaig passejar-me per les seues estances i els seus corredors, sincerament, no em vaig fixar en ell, em va passar totalment desapercebut. Supose que resulta difícil mantindre l'atenció i la tensió suficients com per assimilar totes i cadascuna de les pintures de l'exposició. París no te l'acabes i, senzillament, no pots malversar el temps aturant-te en els detalls, has d'anar per feina. Però ben mirat, amb una miqueta de perspectiva, ara em sembla una excusa immillorable per tornar prompte a la ciutat de la llum... Edouard Detaille va pintar La Rêve (el somni) el 1888, segurament amb la intenció d'inspirar l'esperit de revenja a la nació francesa, rememorant la desfeta de l'exèrcit de Napoleó III en la guerra franco-prusiana, que va concloure amb la unificació d'Alemanya i la pèrdua de les regions d'Alsàcia i Lorena. La veritat és que, fins que no he buscat informació sobre aquest quadre, a priori el missatge que em transmetia, era el diametralment oposat: l'escena està partida en dos meitats conceptuals, el cel i la terra, la vida i la mort, la victòria i la derrota... Contrasten els colors foscos i grollers dels cadàvers dels soldats, que jauen dramàticament en el camp de batalla; amb els colors lluminosos i delicats de l'exèrcit oníric, que avança imparable a través del capvespre, hissant els estendards del triomf. També les línies rectes i obliqües dels cossos inerts i els fusells; xoquen frontalment amb les formes voluptuoses i capritxoses de l'exèrcit celest, que es confonen amb els núvols i els resplendor del sol. La meua lectura personal (que estic segur que no es correspon, en absolut, amb la de l'autor, atenent a la inquebrantable adhesió militar que demostra la seua biografia), és que el cel simbolitza la imaginació, la fantasia, i per tant, la solemnitat i la sublimació amb les quals Detaille ha volgut caracteritzar aquest exèrcit, són mentida, formen part del plànol fictici. D'altra banda, la terra representa la realitat, la crua realitat, com es desprén d'algunes expressions populars com "tocar de peus a terra" i, per tant, hem d'entendre que la guerra, qualsevol tipus de guerra, comporta angoixa, patiment, sang, destrucció i mort. Al meu parer, aquesta obra contraposa els valors èpics i llegendaris que la societat ha donat, des de fa segles, a les confrontacions militars com a resposta als conflictes internacionals i la racionalització de les consequències tràgiques que n'hauríem de fer, des d'una òptica humanista del progrés. Supose que tot depén del prisma des del qual ho mirem, però no seria aquesta una interpretació més que apropiada per a un al·legat antibel·licista?

dilluns, 2 de març de 2009

Títol desconegut (Robert Doisneau)

Escorcollant la xarxa en busca de les obres més interessants de Robert Doisneau, m'he topat amb aquesta. M'ha paregut màgica, una imatge amb molta força, fins i tot més poderosa, al meu parer, que El bes de l'Ajuntament, una de les fotografies més famoses de tota la història. Deixant de banda les polèmiques sobre si Doisneau utilitzava actors per a les seues instantànies o si, per contra, guaitava pacientment el moment just des dels carrers anònims de la ciutat, no es pot negar la capacitat expressiva de les seues fotografies. La trinxera, el detall del fil d'aram, en primer terme, esdevé una ordre de lectura, una clau importantíssima per a la interpretació. No debades, és el primer que veiem, només posar els ulls a la imatge. En segon terme, tenim un home i una dona abraçats, asseguts en un banc del que sembla ser un parc absolutament desèrtic. No podem dir que estiguen feliços, aliens a les batalles campals que estan tenint lloc a París. Tampoc no podem dir que estiguen tristos, consolant-se mútuament per la duresa del moment que viuen. Són amants? Són amics? Són germans? L'ambigüitat juga un paper bàsic en aquesta obra. Dóna lloc a tota mena d'especulacions i hipòtesis sense resposta concloent. Suggerir, en aquest cas, és obrir l'horitzó d'expectatives de l'espectador, fomentar el misteri...

dimarts, 17 de febrer de 2009

Popołudnie lwa (Jacek Yerka)

Jacek Yerka és un artista polonés, nascut l'any 1952. Mai no ha estat massa ben considerat per la crítica especialitzada i no apareix als manuals d'història de l'art, que jo sàpiga. Les seues obres sempre han sigut exposades en museus "de segona divisió" i el seu treball es resumeix, amb freqüència, com un tipus de pintura efectista, carn de powerpoint... Però, al meu parer, hi ha alguna cosa en els seus traços que el fan especial. Supose que és la fantasia, la seua particular manera de deformar la realitat, de somiar amb els ulls oberts. Endinsar-te en el món particular de Yerka significa abstraure't de tot allò que t'envolta i viatjar a una altra dimensió, a un planeta desconegut a no-sé-quants anys llum de distància. Significa tornar a la infantesa i creure de nou en els contes de fades, tancar els ulls i deixar que la teua imaginació s'enlaire lliurement. Para't a pensar: quants anys portem tocant de peus a terra?

divendres, 13 de febrer de 2009

Een paar schoenen (Van Gogh)

L'estiu passat vaig tindre l'oportunitat de visitar el museu Van Gogh. No diré que vaig eixir decebut perquè tampoc no era un artista que em llevara la son i, per tant, no m'havia fet unes grans expectatives. Però sí que em vaig quedar amb un gust agredolç a la boca. Perquè havien construït en Àmsterdam un avantguardista edifici per custodiar les obres menors del pintor: un gran embolcall, solemne, sumptuós, per a un contingut, al meu entendre, sobredimensionat. N'hi havia algunes pintures interessants i algun quadre que segurament es troba entre el top-ten dels quadres més buscats a google, com ara l'Habitació d'Arlés, però em vaig sentir una miqueta estafat, puc dir que aquest museu dedicat a l'impressionisme (autòcton i forani) no em va impressionar gens. Això sí, vaig descobrir aquesta obra, que pertany als seus primers treballs, quan encara no havia marxat a la Provença. Em va agradar molt, tampoc no sabria dir la raó, supose perquè es tracta d'una oda a un parell de botes desgastades, brutes i velles. Els detalls insignificants, com sempre...

dijous, 12 de febrer de 2009

Pissed Angel (Bansky)

Bansky és el nom artístic que utilitza aquest grafiter britànic per signar les seues obres. Es tracta d'un creador gens convencional, que pren els carrers i les ciutats com a llenç i que posa en pràctica estratègies de guerrilla artística. Les seues obres destil·len un compromís social i polític inqüestionable: Bansky ha pintat un gran nombre de sàtires dedicades a la societat de consum i a la immoralitat capitalista, així com també ha denunciat plàsticament el control exhaustiu que exerceixen els mitjans de comunicació i les forces de seguretat sobre els ciutadans, sobre cadascun de nosaltres. Sol utilitzar imatges que, gràcies a la publicitat i a la televisió, s'han convertit en símbols del poder dins de la nostra enciclopèdia col·lectiva i n'afegeix un element (de vegades una simple frase) que capgira el sentit original d'aquestes icones: una xiqueta d'uns sis o set anys escorcollant a un soldat, dos policies vestits d'uniforme besant-se en la boca, uns helicòpters militars amb un llacet de regal, Jesucrist crucificat amb bosses de la compra penjant de cada braç, Mickey Mouse i Ronald McDonald's agafats de la mà de Kim Phuc, la xiqueta que fugia del nàpalm en aquella famosa foto de premsa que recull la barbàrie de la guerra de Vietnam... També ha deixat la seua particular empremta en el mur de Cisjordània, que separa el territori israelià dels assentaments palestins, dibuixant una xiqueta que s'enlaira quasi per damunt de la tanca defensiva gràcies a un ramell de globus, unes escales mecàniques que arriben fins a la part més alta del mur, uns xiquets que juguen sota una esquerda fictícia que deixa entreveure una platja d'arena daurada i un oceà blavíssim, etcètera. Una de les performances més transgressores que ha protagonitzat aquest artista, sense cap mena de dubtes, va consistir a passar d'amagat la reproducció a tamany real d'un pres de Guantánamo, emmanillat amb el seu característic uniforme de color carabassa i la tela negra que els cobreix el cap, a una de les instal·lacions de Disneylàndia! M'agrada quasi tot el seu treball, però em quede amb l'obra que il·lustra aquest apunt, Pissed Angel, que em sembla absolutament genial. És la figura d'un àngel, amb coroneta i tot, assegut a terra, amb l'esquena encorvada, totalment abatut i amb un cigarret a la mà. Supose que l'escena és tan colpidora perquè tomba, de cop i volta, tots els referents simbòlics que tenim sobre els àngels: l'església catòlica ha utilitzat històricament aquestos personatges com una al·legoria de la perfecció i de la bondat, en contraposició als éssers terrenals, malvats i pecadors per naturalesa. T'imagines passejar pels carrers de Londres i trobar-te un autèntic àngel caigut pintat en una porta metàl·lica?

dilluns, 9 de febrer de 2009

Relativity (Escher)

Escher és una espècie de prestidigitador, un il·lusionista del gravat. Cada volta que observe aquesta litografia, amb deteniment, descobrisc elements nous, s'obri un univers il·limitat de possibilitats. Uns personatges sense identitat, desdibuixats, deambulen anònimament per un escenari oníric: escales que pugen i escales que baixen, transeünts que caminen abraçats, cambrers impassibles, tafaners que espien des dels balcons, lladres en la penombra, individus que esperen asseguts en un banc, parelles que esmorzen a l'aire lliure. La qüestió és prendre una decisió, triar un camí, dissenyar el nostre propi itinerari. Ens podem equivocar, és evident, ningú no diu que no. Cada elecció a la qual ens enfrontem quotidianament suposa un risc, una cruïlla que ens condueix a destins inhòspits, lluny de la part de la piscina on no cobreix. Avançar sense cuirassa, amb el coratge com a bandera, sospesant cada centímentre del fil d'aram pel qual caminem, fent equilibris a la vora de l'abisme. Aquesta obra, sense dubtes, és una metàfora perfecta de la relativitat.